"What a Time to Be Alive" Superchunk
Superchunk van ser un dels grups que van definir els 90s. O potser va ser al revés i van ser el perfecte exemple de grup definit pels 90s. Van crear el seu propi segell (Merge Records) per editar els seus discos al marge de la indústria. Combinaven potencia i distorsió amb melodies i harmonies. Els seus directes eren salvatges, honestos i frenètics. I sobretot van crear un grapat de discos d'aquells que te'ls podies escoltar amb orgull pel carrer amb els walkmans, tot evitant no posar-te a saltar i cridar entre els altres vianants. I a l'hora no podies evitar sentir una infinita pena per tota aquella gent que t'envoltava amb qui no podies compartir tot el que senties escoltant "Slack Motherfucker", "From the Curve", "Nigh Creatures",... Enormes! Després d'un parèntesi de nou anys durant el qual es van concentrar en convertir a Merge Records en una de les millors i més interessants discogràfiques actuals (Archers of Loaf, Buzzcocks, Mikal Cronin, Drive Like Jehu, Redd Kross, Reigning Sound, Teenage Fanclub,...) van retornar amb l'espectacular "Majesty Shredding" el 2010 i "I Hate Music" el 2013. De manera que els cinc anys que han passat fins que han publicat "What a Time to Be Alive" s'han fet realment llargs. I si, l'espera ha valgut la pena, perquè ens tornen a entregar 11 cançons perfectes, melòdiques, enganxoses i potents. Pura energia. La veu de l'etern adolescent que és en Mac McCaughan continua igual d'aguda com sempre. I la Laura Ballance i en Jon Wurster continuen formant una poderosa i sorollosa base rítmica sobre la que la guitarra d'en Jim Wilbur corre desbocada. "Lost my Brain" sembla gravada el 1991, "Reagan Youth" és un gran homenatge a un dels imprescindibles del punk americà (Dave Insurgent, sempre viuràs dins nostre) i "Black Thread" demostra per enésima vegada que si saps fer bones cançons no cal que ho toquis tot a tota pastilla. En definitiva, gràcies a Superchunk, aquests són uns bons temps per estar viu!
Benvingut a steemit!